En Joan, fa un parell de mesos, em comenta que amb en Lato i en Robert se’n van a Taghia del 23 al 30 d’abril i em pregunta si m’hi voldria afegir. Collons, quina proposta! Una d’aquelles que en cap cas pots rebutjar. Però hi havia un parell de petits problemes. El més important és que m’havia sortit una hèrnia engonal i m’havia d’operar; el segon, que els dies 27 i 28 d’abril venia de visita oficial a Andorra el nostre copríncep Macron. Problemes que havia de mirar d’esquivar com fos per poder marxar cap a Taghia.
Em poso mans a l’obra i faig totes les proves per organitzar la intervenció quirúrgica de l’hèrnia, que finalment queda programada per al 13 de maig. El metge em recomana evitar fer pressió sobre l’hèrnia, i jo vaig fent invents amb esparadrap per evitar que surti més del compte. Primer problema solucionat.
El segon problema consistia a demanar festa durant la visita d’en Macron a Andorra. Com que soc policia, en principi m’hauria tocat treballar aquells dies. Però vaig tenir sort: havia comprat els vols abans que es confirmessin oficialment les dates de la visita i, gràcies a això, em van concedir els dies festius. Això sí, a costa de fer algun canvi de vacances. Però bé, ja ho teníem tot enllestit.
El dia 23 d’abril, a les 05:30 de la matinada, surto d’Andorra direcció Girona, cap a casa d’en Joan, on ens retrobem tots els expedicionaris. El vol el tenim a les 12:35, però acaba sortint amb més d’una hora de retard. Volem fins a Beni Mellal.
A l’aeroport ens trobem amb la primera anècdota del viatge: al control de passaports no coneixen el passaport andorrà i em tenen més de mitja hora esperant mentre fan verificacions. Mentrestant, els meus companys i el taxista m’esperen a fora. Finalment, tot queda arreglat i em segellen el passaport sense més problemes.
Abans de marxar, demanem al taxista que faci una primera parada per canviar uns quants euros a dirhams i una segona per comprar cervesa per a tota la setmana, ja que a Taghia no n’hi ha. Continuem el trajecte fins a la vila d’Azilal, on ens espera l’Amil per dur-nos fins a la seva gîte. Però abans encara tenim temps de menjar-nos el primer tagín del viatge… i no serà pas l’últim, perquè en menjarem cada dia! Jajaja…
Els últims set quilòmetres fins a Taghia són per una pista de terra. Arribem ja de nit a la gîte i l’Amil ens instal·la als quatre en una habitació diminuta on pràcticament ni tan sols hi entren les maletes. Li demanem si té alguna habitació més gran i, per sort, ens canvia a dues habitacions dobles amb bany, dutxa privada i fins i tot terrassa. Uffff… quin luxe! Gràcies, Amil…
24 d’abril
Ens llevem a les 07:00 del matí, esmorzem i ens dirigim cap a la paret de les Sources, una de les zones amb menys aproximació i ideal per fer una bona presa de contacte amb la roca de Taghia.
Les cordades del dia queden repartides així: en Robert i jo anirem junts, mentre que en Lato i en Joan faran equip per escalar la Classe Montagne Épinal. Nosaltres tenim previst fer la Belle et Berbère.
Quan arribem a peu de via, veiem que davant nostre hi ha dos escaladors espanyols que també volen fer la mateixa ruta, així que comencen ells primers. El primer llarg, que habitualment és de 6b, em toca fer-lo a mi i el trobo força assequible. Al segon llarg, però, en Robert ja s’adona que no estem seguint la línia correcta i que ens hem desviat massa cap a la dreta.
Sense voler-ho, ens hem ficat en una via nova, equipada amb parabolts lluents i amb uns llargs de fissura espectaculars. Una escalada súper divertida, amb un grau màxim d’uns 6b. Arribem a la feixa i, des d’allà, decidim fer els dos últims llargs de la Belle et Berbère, que ens semblen senzillament sensacionals.
Baixem caminant i ens retrobem al refugi amb en Lato i en Joan, que ells sí que han pogut completar la via prevista des del principi.
Al final, hem acabat fent una via de la qual ni tan sols sabem el nom, situada just a la dreta de la Belle et Berbère. Però la qüestió era escalar, gaudir i començar a impregnar-nos de la màgia de Taghia… i això, sens dubte, ho hem aconseguit.
25 d’abril
Com sempre, ens llevem aviat i a les 07:00 ja estem esmorzant. L’objectiu del dia és anar a la Paret de la Cascada per escalar la via Haben oder Sein, una ruta de la qual tothom diu el mateix: entre assegurança i assegurança, aquí s’ha d’escalar de veritat.
L’aproximació dura aproximadament una hora fent camí tranquil·lament. La paret rep el sol fins cap a les 14:00, però la temperatura durant tota l’escalada és molt agradable, perfecta per grimpar sense passar ni fred ni calor.
Les cordades del dia queden repartides entre en Joan i jo, i en Lato amb en Robert.
La via ens sembla boníssima. Potser el pas més difícil és al segon llarg, amb una travessa fina i delicada al mig del mur que obliga a escalar amb precisió. Els llargs de 6a tenen molt poques assegurances per la quantitat de metres que recorren, potser quatre en tot el llarg, i això et força a escalar tranquil, concentrat i mantenint el temple en tot moment.
A mesura que anem guanyant metres, la roca i l’ambient ens van captivant cada vegada més. Quan arribem al cim, ens hi retrobem tots quatre, mengem alguna cosa i aprofitem per gaudir del paisatge immens i salvatge que ens envolta.
La baixada la fem per un camí berber que serpenteja pel mig de la paret. Realment, aquests berbers són uns autèntics enginyers de camins. Impressiona veure per on passen i com aprofiten cada racó de la muntanya per traçar itineraris impossibles.
26 d’abril
Avui toca escalar la Cañón Apache, situada al Cañón de Timrazine. Una altra via espectacular, i és que a Taghia sembla que totes siguin de 10.
Les cordades del dia les formem en Lato i jo, i en Joan amb en Robert.
Només l’aproximació ja és tota una aventura. El camí avança pel mig del riu, superant trams amb cordes fixes i petits ponts improvisats amb un simple pal de fusta. Un ambient increïble que et fa sentir que estàs entrant en un lloc realment salvatge.
El primer llarg comença fort: un 6b difícil de llegir, bastant sobat i que, sumat al fet de sortir en fred, em posa les coses difícils. No aconsegueixo encadenar-lo. La resta de la via, però, es deixa fer força bé. El 6c tampoc el puc encadenar, però em sembla un llarg sublim, d’aquells que et deixen amb un somriure encara que hagis hagut de penjar-te.
La roca, l’ambient i la bellesa de la línia fan que cada metre valgui la pena. Quan arribem al cim, esperem en Joan i en Robert. En Robert arriba exhaust: durant tota l’escalada pràcticament no ha menjat ni begut, i en una paret així això acaba passant factura.
La baixada fins al poble és llarga i cal estar atent per no perdre el camí. A Taghia, moltes vegades l’aventura no s’acaba quan arribes al cim.
27 d’abril
Avui toca dia de descans, i sincerament, crec que ens el tenim ben merescut.
Aprofito la jornada per fer una bona excursió per la zona. Surto pujant cap a la Paret de la Cascada pel camí berber, faig una circular per la muntanya i torno pel famós camí berber de la paret de l’Oujdad.
El terreny és espectacular. Camins berbers penjats entre parets, rius, cascades, fonts i arbres impressionants… un paisatge salvatge i autèntic que et deixa meravellat a cada passa. La veritat és que l’excursió ha valgut molt la pena i m’ha permès descobrir una altra cara de Taghia, igual de màgica que les seves parets.
Quan arribo a la gîte, els companys m’estan esperant per anar a menjar alguna cosa a una altra gîte del poble. Allà ens preparen una mena de tagín amb ous i pèsols que està realment boníssim.
Després fem un tomb tranquil pel poble, observant la vida quotidiana dels berbers, i acabem tornant cap a “casa” per descansar i preparar les següents aventures.
28 d’abril
Avui sí que sí: en Robert i jo anem decidits a fer la Belle et Berbère, igual que en Lato i en Joan.
Aquesta vegada no ens equivoquem de línia i podem escalar tota la via completa. La ruta és espectacular, amb una roca excel·lent i una escalada molt variada i divertida. Confirmem definitivament que és una de les grans clàssiques de Taghia.
Quan arribem al final de la via, en Robert proposa una idea que ens sembla genial: rapelar per la mateixa línia i aprofitar per escalar també la Classe Montagne Épinal. Dit i fet.
Així doncs, després dels ràpels, tornem a posar-nos els peus de gat i encadenem una segona via el mateix dia. Una jornada intensa però brutal.
Les dues vies ens semblen molt bones, cadascuna amb el seu estil, i el fet d’haver decidit rapelar per aprofitar el dia acaba sent un encert total. D’aquells dies que acabes cansat, però amb la sensació d’haver aprofitat cada minut.
29 d’abril
Últim dia d’escalada a Taghia. Per acomiadar-nos d’aquest lloc increïble, escollim una via a la muntanya del Taoujdad: El Geonauta.
La via ens encanta. Està ben equipada, amb uns llargs boníssims i una escalada molt agradable i contínua. Sens dubte, una ruta totalment recomanable per a qui vingui a escalar a Taghia.
Quan acabem la via, encara ens queden ganes d’allargar el dia i decidim continuar amb dos llargs més en autoprotecció fins al cim. Des d’allà, amb un únic ràpel, arribem just al sol, cosa que s’agraeix després de força estona a l’ombra.
A continuació, baixem tranquil·lament pel camí, xino-xano, gaudint dels últims moments en aquest entorn tan especial abans d’arribar a la gîte.
S’ha acabat l’escalada. Ara toca preparar maletes, recollir tot el material i començar a assumir que l’aventura arriba al final. L’endemà al matí, l’Amil ens ha de portar cap a l’aeroport.
30 d’abril
Ens llevem a les 05:00 de la matinada. L’Amil ja ens té l’esmorzar preparat i, mitja hora més tard, ja estem carregant les motxilles al vehicle i posant rumb cap a Beni Mellal.
Durant el trajecte, parem amb l’Amil a dalt d’un port de muntanya des d’on hi ha unes vistes espectaculars. Davant nostre, un immens mar de núvols cobreix tota la vall. Aprofitem el moment per fer-nos una foto de record tots junts. Un d’aquells instants senzills que acaben resumint perfectament el viatge.
L’Amil ha estat una persona magnífica, ens ha tractat de 10 des del primer dia i ens ha fet sentir com a casa. Estic segur que, si algun dia tornem a Taghia, tornarem també a la seva gîte.
Mentre deixem enrere les pistes de terra i les muntanyes de Taghia, costa no pensar en tot el que hem viscut durant aquests dies: parets impressionants, escalada brutal, paisatges espectaculars i una autenticitat que avui dia costa molt de trobar.
Una de les coses que més m’ha impressionat del viatge ha estat la gent de la zona. Persones molt amables, atentes, respectuoses i sempre disposades a ajudar-te amb un somriure. Aquesta humanitat és, sens dubte, una part molt important de la màgia de Taghia.
Només espero que la massificació que pot arribar amb els anys no acabi trencant l’essència que nosaltres encara hi hem trobat: un lloc autèntic, tranquil i salvatge, on sembla que el temps passi d’una altra manera.
Ara sí, s’acaba el viatge… però amb la sensació ben clara que algun dia hi tornarem.
