Punsola Reniu al Cavall Bernat

 La Punsola-Reniu és una via que ja havia escalat anteriorment, però en aquesta ocasió hi vaig tornar amb l’Anna. Repetir una via tan emblemàtica no li treu gens d’interès, especialment quan es comparteix amb una persona diferent i es torna a gaudir de l’ambient impressionant del Cavall Bernat.

La via ascendeix per l’esperó nord-est del Cavall Bernat. Els primers llargs són més fàcils i tombats, però progressivament la paret es va redreçant fins a convertir-se en una escalada vertical, aèria i amb molt d’ambient. Als trams superiors trobem els llargs més difícils, amb passos fins, atlètics i de continuïtat.

En aquesta ocasió no vaig aconseguir encadenar completament els llargs més difícils, però això no va impedir que gaudíssim plenament de la via. Les seccions més exigents estan molt ben assegurades i es poden superar fent A0 si és necessari. En canvi, als primers llargs, tot i ser més fàcils, les assegurances estan més separades i cal escalar amb atenció.

El darrer llarg ofereix una espectacular travessa que ens porta cap a la cara nord abans d’arribar al cim del Cavall Bernat, on fem reunió al costat de la Moreneta. Arribar fins aquí sempre és especial, tant per l’ambient com per les magnífiques vistes de Montserrat.

La Punsola-Reniu és una de les vies més repetides i emblemàtiques de Montserrat. Una gran clàssica, ben assegurada als trams difícils i absolutament recomanable.

Fitxa tècnica

• Via: Punsola-Reniu

• Zona: Cavall Bernat, Montserrat

• Obertura: M. Punsola i J. Reniu, el 23 de maig de 1971

• Longitud: aproximadament 240 metres

• Nombre de llargs: 8, comptant la tirada inicial

• Dificultat màxima: 6c

• Dificultat obligada: V+ / A0

• Orientació: nord-est

• Roca: conglomerat montserratí

• Equipament: parabolts i reunions equipades

• Horari aproximat: entre 5 i 7 hores d’escalada

• Material: entre 20 i 25 cintes exprés, algunes de llargues, dos o tres friends petits per als primers llargs i un estrep opcional. Dues cordes de 60 metres per al descens

• Aproximació: uns 35 o 40 minuts des de Santa Cecília

• Descens: dos ràpels per la via normal i baixada per la Canal del Cavall

Descripció dels llargs

• L0: III, 30 m. Rampa inicial fàcil però pràcticament sense equipament. És recomanable encordar-se i protegir algun pas amb friends petits.

• L1: IV+, 50 m. Placa inclinada i agradable, amb bona roca però assegurances força separades.

• L2: IV+, 30 m. La paret es va redreçant progressivament i comença a guanyar ambient.

• L3: V, 35 m. Placa, fissura i algun pas atlètic per superar un petit ressalt.

• L4: V+, 20 m. Tirada curta, vertical i de col·locació, amb algun tram una mica polit pel pas de les cordades.

• L5: 6b+ o V+/A0, 35 m. Llarg vertical i exigent, amb una escalada de continuïtat i molt d’ambient. Està generosament assegurat.

• L6: 6c o V+/A0, 20 m. Tirada intensa, amb una secció de preses petites després de superar un característic còdol marró.

• L7: 6a o IV+/A0, 25 m. Sortida cap a la dreta mitjançant una travessa molt aèria que ens porta a la cara nord. Després continuem per terreny més fàcil fins al cim i la reunió situada al costat de la Moreneta.

Aproximació

Deixem el vehicle a Santa Cecília i seguim el Camí de l’Arrel en direcció al Monestir. Quan ens situem aproximadament sota el Cavall Bernat, abandonem el camí principal i prenem un corriol ascendent que ens porta fins a la base de l’agulla i al començament de la via.

Descens

Des del cim fem un primer ràpel d’uns 20 metres des de la zona de la Moreneta fins a sobre de la Verruga. A continuació, fem un segon ràpel d’aproximadament 45 o 50 metres fins al peu de la via normal. Des d’aquí baixem per la Canal del Cavall, equipada en alguns punts amb cordes fixes, fins a recuperar el Camí de l’Arrel.

Pericman a la paret Ecos de Montserrat 190 metres

Una via d'escalada que feia anys que volia fer i per unes coses o unes altres mai havia tingut la possibilitat d'escalar-la. Fa un temps vaig llegir per internet que havia estat netejada i reequipada, quedant en un estat de seguretat òptim, amb poques assegurances fixes, però amb una fissura de tal qualitat que permet col·locar els flotants que et vinguin de gust. 

La meva companya de cordada va ser l'Anna, amb la qual aniria a la fi del mon. Vam sortir de l'aparcament de Can Maçana, seguint el camí fins el coll de miracle i des d'aquí després de baixar uns metres per la canal, seguir un corriol que ens portarà fins a peu de via.

Que dir de la via, que em va encantar i a l'Anna també. Escalada agradable, disfrutona i que tota a l'ombra menys el primer llarg. Al cim vam menjar una mica, les fotos de rigor i baixar per un corriol de punts blaus fins al coll i d'aquí retorn al cotxe.

Friends de tots colors i mides, jijiji

Aconsellable 100%

 

Perros Callejeros 110m 6c

 

Intent per error de la Tormenta de Verano a l’Agulla Solé i Masip a Montserrat Sur  i fem Perros Callejeros 110 metres d’escalada equipada amb 6c.

Aprofitem un divendres de festa per baixar amb l’Anna a Montserrat a escalar, aprofitant el viatge ja que a la tarda aniríem a Sabadell a veure el nostre fill Roc  que està estudiant allà i pujar amb ell per tal que passi el cap de setmana a Andorra.

No havíem escalat mai a Montserrat Sur i buscant per les xarxes veig que la via Tormenta de Verano surt al llistat de les 100 millors escalades de Catalunya del Soldevila. La via està a l’agulla Solé i Masip. Deixem el cotxe a l’aparcament del restaurant Vinya Nova i d’aquí ja veiem la nostra paret. El camí d’accés és molt còmode per un corriol molt ben indicat i en una mitja hora ja estem a peu de paret.

A partir d’aquí dubtem quina es la Tormenta de Verano i entre dubtes comencem a escalar per una via amb parabolts que surt del centre de la paret.

El primer llarg no és gens fàcil, una placa amb foradets que és difícil i a més sense escalfar, on cal apretar de valent. No encadeno i em penjo d’un plom, fent d’aquí un A0 fins a la següent xapa. A partir d’aquí la el llarg ja és més fàcil fins a la reunió.

El segon llarg tampoc és fàcil però es deixa escalar bé, navegant per la placa i anant a buscar contínuament bones preses de forats.

Els últims dos llargs son els més fàcils en un grau de 6a. Del cim en dos ràpels ja tornem a estar a peu de paret, baixem ràpid al cotxe que el Roc ens espera.

Mirant per internet m’adono que la via que em fet és la “perros callejeros”. Total que ja que l’hem escalat us diré que està ben assegurada amb parabolts, no passes por en cap moment i l’escalada és molt bona de placa de forats típica montserratina.

Haurem de tornar a fer la Tormenta de Verano un altre dia. Ah! Per cert no toca el sol fins a mig matí llarg i els dos primers llargs vam passar bastant de fred. Per tenir-ho en compte.

Via des Sostres + David Aparicio a la Paret de l'Aeri 250 metres 6b

 

Desprès de la Tascon Rebuffat, volíem anar a escalar a la serra de Sant Gervàs, però el temps no donava per fer gran cosa i buscant on feia bon temps, bingo!!! A Montserrat fa bo i apa cap allà que anem amb la furgo. Ens instal.lem prop de Santa Cecilia, sopem, i dormim com uns angelets i vinga a les 7 del matí dempeus, per esmorzar, preparar el material i anar a escalar els primers quatre llargs de la via dels sostres i a la feixa fer els ultims tres llargs de la David Aparicio. Aquesta combinació també surt en la llista de les 100 millors escalades de Catalunya.

Que dir de la via que no estigui ja escrit, doncs que la vam gaudir moltíssim. Els primers quatre llargs calia reforçar amb friends, pasant per sota d'uns sostres monumentals, aprofitant les fisures en una escalada molt estètica.

El tram de la David Aparicio només cal seguir parabolts (o espits) pujant sempre per una placa que es deixa escalar molt bé i sempre trobem el cantell salvador.

Easy Rader a la paret de l'aeri 290 metres 6b+ (6a obligat)

 

Que podem dir de l’Easy Rader de l’aeri, una via oberta fa un munt d’anys (1978) i actualment reequipada amb espits i parabolts a les reunions. Però no us fieu que això del reequipament pot semblar un reclam i a més amb els graus teòricament suaus que indica la ressenya.

Res més lluny de la realitat, una via amb caràcter, amb assegurances molt i molt separades on l’escalada esdevé un esforç de calma, zen, no estressar-se entre assegurances, saber navegar per les plaques Montserratines, on el primer de cordada ha de posar els cinc sentits en els llargs de 4art i 5è grau.

Escalada molt aconsellable per plaques a excepció dels dos primers llargs que es fan per una fissura i en una roca d’una gran qualitat, gens “sobada” i amb una adherència magnifica, on a mesura que anem pujant augmenta la confiança i acabes gaudint moltíssim.

Una via ideal per experimentar tots els sentits de l’escalada, sang freda, lectura d’itinerari, confiança, i aplicar la força justa, combinat amb els millors companys de cordada, Anna Frases i Jaume Planella.

Feia molt temps que tenia ganes d'escalar aquesta via i ahir vaig tenir l’oportunitat amb la meva companya inseparable l’Anna i el Jaume que ja ens esperava amb la furgo a Santa Cecília. Amb l’Anna vam sortir d’Andorra a les 7h del matí, vam parar a esmorzar al Bruc i a les 9.30h ja estàvem amb el Jaume, preparats per fer l’aproximació.

L’aproximació és per una canal evident a sota de la paret de l’Aeri, tota per ombra, per sort ja que feia calor. La canal fa una mica de pena, degut als cables, bidons, i ferralla vària que està tirada de l’antic telefèric de la paret. Crec que seria interessant que la treguessin d’allà.

Al final de la canal trobem la sortida de la via, molt evident la fissura del primer i segon llarg. Nosaltres dúiem cintes express i uns aliens petits que únicament vam fer servir en el primer llarg. La resta únicament cintes express.

El primer llarg es fa molt bé per una fissura en cinquè grau. El segon llarg marquen amb lliure 6b+ perfectament equipat amb spits i que es fa be. La resta de llargs no cal detallar-los però dir que són en general plaques boníssimes.

Menció especial els dos últims llargs que pugen pel fil de l’esperó molt estètics i amb un bon ambient.

Arribats al cim, alegria del moment i apa un petit ràpel fins a la collada i remuntar per unes cordes fixes i una canal fins el cim de la paret de l’aeri, lloc on vam menjar i beure tranquil·lament, fotos de rigor i escoltar els trons a la llunyania i que al final només van ser quatre gotes que van caure durant la baixada per la canal del Moro.

Via aconsellable 100% i imprescindible a Montserrat. De fet es la via considerada la més fàcil de la paret.