Disfrutada de les bones pels Pirineus en bona companyia, compartint corda amb el Joan, el Lato i el Robert. El recorregut ens va portar del coll del Portalet fins a Gourette i, finalment, a la Peña Foratata. En total, set vies ben diferents, des de llargues escalades equipades fins a itineraris més clàssics.
Pirineos con Fronteras – Pic d’Estrémère
El primer dia vam quedar al coll del Portalet i vam començar la sortida escalant la Pirineos con Fronteras, a la paret sud del Pic d’Estrémère. El Lato va fer cordada amb el Joan, mentre que jo vaig escalar amb el Robert.
És una via d’uns 300 metres, amb una dificultat màxima de 6b+ i 6a obligat. Està molt ben equipada i ofereix una escalada variada, amb plaques, diedres, petits desploms i alguns trams de transició.
Ens va semblar una via molt guapa, entretinguda i ideal per començar el viatge. L’aproximació és curta des del Portalet i el descens tampoc presenta grans complicacions. Una escalada molt recomanable.
.jpeg)
Des d’allà vam creuar cap al vessant francès i vam anar fins a Gourette, on passaríem les tres jornades següents.
À Quim le Berbère – Pic des Coutchets
El primer dia a Gourette ens vam dirigir al Pic des Coutchets per escalar la via À Quim le Berbère. Com que al Joan li feia mal l’espatlla, va preferir descansar i nosaltres vam formar una cordada de tres.
És una via llarga i completa, amb uns 670 metres de recorregut, dificultats de fins a 6b i V+ obligat. Alterna trams d’escalada amb zones més fàcils i alguna discontinuïtat, però també ofereix llargs molt bons de plaques, fissures i diedres.
L’itinerari està semiequipat i cal portar friends per completar la protecció. El pas de 6b és força puntual, però la llargada de la via, l’aproximació i el descens converteixen la jornada en una activitat pirinenca de primera categoria.
Una via molt xula, en un entorn solitari i espectacular, d’aquelles que et deixen ben satisfet quan arribes al final.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
Murris – Pic de Ger
La segona jornada a Gourette vam anar al Pic de Ger, de 2.613 metres, per escalar una via nova anomenada Murris, oberta per Eduard Baró i Sam Sorosell.
La via recorre la cara est durant aproximadament 400 metres, amb una dificultat màxima de 5b i 5a obligat. És una escalada de grau amable, però llarga i plenament pirinenca, amb el gran atractiu d’acabar pràcticament al cim del Pic de Ger.
Està ben equipada, especialment als trams on la roca demana més atenció, cosa que permet escalar amb tranquil·litat. La successió de llargs, l’ambient de la paret i, sobretot, el fet d’arribar directament al cim fan que sigui una activitat molt completa.
Des de dalt, les vistes sobre Gourette, la vall d’Ossau i les muntanyes de l’entorn són magnífiques. Una via molt recomanable per gaudir d’una escalada llarga sense dificultats extremes.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
Tres vies al Pène Sarrière
El tercer i últim dia a Gourette vaig fer cordada amb el Robert. L’objectiu era el Pène Sarrière, una muntanya molt característica situada just damunt de l’estació. Vam aprofitar bé la jornada i hi vam escalar tres vies.
C’est l’histoire d’un mec
Primer vam escalar C’est l’histoire d’un mec, una via molt recent de la cara oest, oberta el juny de 2026 per Renaud Decouture i Jean-Pierre Rio.
Té uns 150 metres repartits en set llargs, amb dificultats de fins a 6c i 6a obligat. Està molt ben equipada i ofereix una escalada força mantinguda, amb plaques, murs de regletes i roca generalment molt bona.
És una via estètica i molt entretinguda que, segurament, acabarà convertint-se en una de les clàssiques modernes del sector.
.jpeg)
.jpeg)
Chants d’étoiles
Després ens vam traslladar a la cara est per escalar Chants d’étoiles, una via d’uns 100 o 120 metres i una dificultat màxima de 6a.
La via està equipada, tot i que pot anar bé portar algun friend petit o mitjà per completar la protecció. L’escalada transcorre principalment per plaques i presenta algun tram de roca que cal controlar, però sempre dins d’un entorn magnífic.
.jpeg)
.jpeg)
Cara est clàssica o via Ravier
Per acabar la jornada vam escalar la clàssica de la cara est, també coneguda com a via Ravier. Es tracta d’un itinerari històric obert l’any 1959 per Bernos, Demay i Jean Ravier.
La via té uns 200 metres repartits en sis o set llargs, segons com es muntin les reunions, i una dificultat màxima al voltant del 5b. Segueix un sistema força evident de plaques, fissures i diedres i està equipada.
És una escalada clàssica, agradable i molt popular, amb una sortida directa al cim del Pène Sarrière. Una manera perfecta d’acabar un dia molt ben aprofitat després d’haver escalat tres itineraris diferents en aquesta muntanya tan emblemàtica de Gourette.
.jpeg)
.jpeg)
Cachorrito – Peña Foratata
L’endemà vam tornar cap a Formigal per posar el punt final a la sortida escalant la Cachorrito, a la Peña Foratata. El Joan encara preferia no forçar l’espatlla, de manera que vam tornar a formar una cordada de tres.
La Cachorrito té uns 180 metres i una dificultat màxima de 6c+, amb 6a/A1 obligat. Va ser oberta l’any 2018 per Montse Betorz i Emili López i està semiequipada amb parabolts, per la qual cosa cal portar un joc de friends per completar la protecció.
És una via molt variada i lògica, amb diedres, plaques, fissures, travesses i algun desplom. Tot i no ser gaire llarga, els seus llargs són intensos i demanen escalar. L’orientació sud-oest permet trobar ombra durant una bona part del matí, un detall important durant els dies calorosos.
Una molt bona via i un final perfecte per a cinc dies d’escalada pels Pirineus.
.jpeg)
.jpeg)
En resum, cinc dies intensos, set vies i molts metres compartits amb bons companys. El Portalet, Gourette i la Peña Foratata ens van oferir escalades molt diferents, però totes amb un denominador comú: ambient pirinenc, bona companyia i ganes de continuar descobrint parets.
