Tempesta nocturna a Montrebei 390m ED- 6C/A1

 

Tempesta nocturna 390 m ED- a la Paret de Catalunya de Montrebei

Feia temps que li tenia ganes a aquesta via emblemàtica de la paret de Catalunya, escalada de 11 llargs, on no perdona ni un sol metre, en roca de molt bona qualitat, llarga i sostinguda i semiequipada (reunions amb parabolts que sempre és d’agrair).

Finalment arriba el dia i decidim fer l’escalada a tres, l’Albert, l’Adrià i jo. El dia anterior sortim d’Andorra i anem a dormir al costat del Pont de Montanyana, fent la tria dels llargs, l’Albert i la seva empenta diu – Jo ja faig el quatre primers llargs – frase que la recordarem durant molt de temps (ja veureu perquè més endavant).

A l’endemà a les 7 del matí esmorzem els tres amb la calma abans de la batalla i a les 8 comencem a fer el camí del congost  fins al peu de via que triguem si no recordo malament una hora aproximadament. De fet el peu de via el trobem molt ràpid, ja que surt a l’esquerra del diedre gris i el peu de via està gravat “tempesta nocturna”.

El primer llarg, segons totes els ressenyes que hem llegit és amb diferència el més difícil i obligat de la via, fent de criba. L’Albert es prepara, jo l’asseguro i l’Adrià s’ho mira. Comença a escalar i el primer pas ja cal assegurar-lo amb un alien negre, dur de collons. Continua pujant fins un arbust que li col·loca una baga sabinera, mes amunt ja trobem dos parabolts i a la sortida d’aquests una diagonal a esquerra obligada fins anar a buscar una fissura una mica desplomada. Aquesta diagonal es obligada i difícil, l’Albert ho intenta una i altra vegada, caient diverses vegades i finalment desistir, dient “Manel baixa’m que ho intenti un altre”. Baixo i ja comencem a riure per les seves paraules del dia anterior “jo faig els quatre primers llargs” jajaja! Bon fart de riure.

L’Albert i jo mirem a l’Adrià, que entén de seguida que és ell qui farà els quatre primers llargs, es prepara i amunt. Cullons en un pim pam ja està a la primera reunió. Quin crack el company.

El segon llarg comença per un sostret i acaba per una fissura petita que li donen 6b, però que vam trobar difícil.

El tercer llarg un altre sostret de 6b, que es deixa fer be i després navegar fins a la reunió, ja que es un mica recargolat el llarg.

El quart llarg es curtet de 6a.

El cinquè, 6è, 7è i 8è els faig jo. Per no estendre’m en els llargs us diré que son molt bons, es poden encadenar (jo no ho vaig fer). Fàcilment reforçables amb friends i algun fissurer.

La resta de llargs fins al cim se’ls va currar l’Albert, traient-se una mica l’espineta de no haver pogut fer el primer llarg. Llargs també molt bons, gens fàcils i on destacaria l’ultim llarg que es una ampla xemeneia molt peculiar d’escalar. Bravo per l’albertito.

Una via d’escalada guapíssima, aconsellable i perfectament factible per fer-la en unes 6 horetes sense córrer.

Al cim, fem les fotos de rigor, mengem una mica i baixem pel corriol fins al camí del congost. Ens perdem una mica, havent de fer el jabalí, coses que passen quan fas aventura. A la furgo unes cerveses, riures amb la frase de l’Albert i a planificar la pròxima escalada.

Femme fatale 260 m ED 7b (6b obligat)

 

Femme Fatale a la pilastra dels voltors 260 m 7b (6b obligat)

Dos dies amb l’Albert Babot no poden defraudar i a més si els gaudim al Congost de Montrebei. El primer dia hem anat a conèixer l’Agulla del Forat i les dues vies més emblemàtiques que conté, “Centauros del Desierto” i “100 años de soledad” i ara ens toca la “Femme Fatale” a la paret d’Aragó a la zona de la Pilastra dels voltors.

Amb la furgo de l’Albert anem a dormir per la pista de Viacamp, seguint-la uns 6 kms, en bon estat tenim una entrada a esquerra que baixa fins una bassa d’aigua on passarem la nit.

Quan arribem ja ens està esperant una guineu tafanera que pràcticament es deixa tocar (no ho fem), l’únic que volia es que li donéssim alguna cosa per menjar, tot i que els especialistes diuen que als animals salvatges no se’ls a de donar menjar, li vam donar les restes de pollastre que va portar l’Albert per sopar.

A l’endemà ens llevem a les 06:30 hores, esmorzem com sempre amb doble cafetera i apa a fer l’aproximació. El camí és molt evident, va per una pista que transitem durant un hora ben bona fins a un collet. Aquí deixem una motxilla amagada amb menjar i beure a la tornada. Baixem per un corriol dret amb algunes cordes i un parell de ràpels sobre cordes ja instal·lades, veiem  la famosa Pilastra dels Voltors. Fins al peu de via hem trigat dues hores.

L1: Llarg de tràmit en diagonal a dreta en IV grau fins una repisa molt còmoda.

L2: 6b+ placa de bona qualitat i obligada, no cal que patiu amb excés que als llocs clau trobareu un parabolt salvador o un clau. Diuen que és el llarg que fa la selecció natural. 35m

L3:  6a+, travessa a esquerra amb passos finets i arriba a la reunió. Atenció no aneu a buscar l’últim parabolt que correspon al següent llarg. La reunió no es veu i cal travessar a esquerra (jo em vaig equivocar).

L4: 6b comença per una fissura amb sortida on vaig agafar-me a un arbust i després anar fent fins a la reunió. Llarg molt interessant.

L5: 7b una fissura molt guapa amb superació de sostret i d’aquí anar a buscar una fissura amb forats en diagonal a esquerra amb pas finet fins a la reunió. No el vam encadenar.

L6: 7a+ comença per una fissura molt guapa en 6b amb roca a controlar i després la zona de 7a és amb molt bon canto, però amb roca que no dona molta confiança.

L7: 40 metres. Diedre una mica brut però molt xulo, vigilant amb la roca.

Una via que s’ha de fer i que té un equipament generós pel que és Montrebei, per no patir en excés. Els graus de 7è grau no els podem confirmar, car no els vam encadenar.

A dalt de la paret d’Aragó les vistes són espectaculars, anem a buscar la motxilla amagada i ens fotem un entrepà cadascun com uns ministres. Quin plaer d’escalada.

Centauros del desierto 115m 6b+ i 100 años de soledad 125 m 6c Ae a Agulla del Forat a Montrebei

Dos vies que també surten al famós llistat de les 100 millors escalades de Catalunya i un dels motius pels quals vaig decidir anar a escalar amb el bon company de cordada Albert Babot.

Vam sortir de casa aviat i en dues hores i mitja (passant pel Port del Cantó) arribem a l'aparcament del costat del Pont de Montanyana. Abans vam  parar a fer un bon esmorzar a Tremp i comprar pa al forn més antic del poble.

Aproximació evident, a peu pel corriol turístic i en quan veiem la paret de l'Agulla del Forat ens enfilem amunt. 

A peu de paret ja ens equipem i comencem per 100 años de Soledad, escalada de cinc llargs de 125 m 6c artificial equipat i 6b obligatori. Nosaltres fem la via en quatre llargs, ja que el primer i el segon els fem d'una sola tirada. Aquest primer llarg és en diagonal a esquerra, passant per uns forats molt característics i la reunió és dins una cova amb dos parabolts. 

El següent llarg és un 6b a equipar, amb una sortida rabiosa i després cal anar aguantant fins a la reunió.

El tercer llarg és 6c i acaba amb un artificial equipat fins a la reunió. I l'últim amb roca a controlar és un 6b que ens porta al cim pel fil de l'esperó. Dos rapels llargs i a terra ens trobem de nou. Mengem i bebem i anem a buscar la següent via que està uns cinquanta metres a la dreta.

Centauros del desierto escalada de 115 m 6b+ i 6a obligatori. Quatre llargs d'escalada on ens va agradar molt el segon de 6b+, una xemeneia ampla de bon escalar. El tercer llarg de 6a arriba a un forat on fem una reunió i d'aquí passem a l'altra vessant de muntanya.  l'últim llarg de roca de 6a amb roca dubtosa.  Dos rapels i avall.

5 horetes per fer les dues vies.

Les dues escalades són molt bones i aconsellables.  No regalen res, l'equipament existent és el mínim imprescindible, que caldrà reforçar amb els aliens i friends.

Sengles escalades merexeidores de estar dins del llistat de les 100 millors escalades de Catalunya.

Com sempre l'escalada està molt bé, però la companyia, l'entorn i els riures ho superen tot.

Desequilibrio Hormonal Paret de Catalunya 240 m 6b+

 

Només acabar la Latin Brothers, ja estic pensant en quina via ocuparé el dia l’endemà, rumio, li dono voltes, comento amb l’Adrià i ja està, solució ràpida. Envio Whatsaap a l’Albert –Quina via ens aconselles per demà a Montrebei?- contesta: “Desequilibrio Hormonal”.

Arribem a la furgo que està estacionada al Prat d’en Lluis, agafem les cadires, taula, cervesa i alguna cosa per menjar i agafo el llibre de ressenyes del Luychi, anant directament a la pagina de la Desequilibrio.

Uff! Quina bona pinta, 240 metres d’escalada amb 6b+ a equipar. Com suposo que fem tots, tafanejo internet a veure que es comenta d ela via i bingo!!! Que si es imprescindible, boníssima, tot elogis.. Per tant allà que anem a l’endemà.

A les 8 del matí, després d’un bon esmorzar anem a buscar el peu de via, prenent el camí que transcorre per la base de la paret i mes o menys quan estem a la vertical de la línia pugem rectes, per una tartera, rostolls, una mica fent el porc senglar, però en uns mitja horeta ja hi som a peu de paret.

L’Adrià comença el primer llarg que es un 6b+ per fissura que encadena molt dignament.

El segon llarg es un 6a+ que surt a dreta per sota un sostre que s’assegura amb un friend mitjà, i es supera amb bones preses per continuar per terreny fàcil fins a la reunió.

El tercer llarg de cinquè grau es molt xulo, sobre una fissura molt ampla on hagués anat be el friend del quatre que no va poder col·locar ja que el tenia jo a l’arnès.

El quart llarg es un 6b, boníssim sobre una fissura ampla de bon equipar, parant atenció a l’última travessa per arribar a la reunió que son unes pedres que no donen gens de confiança (com diu l’Adrià un castell de naipes).

El cinquè llarg també de 6b, sobre fissura petita on cal col·locar-se, travessar a esquerra fins entrar en una canal, continuant diedre amunt fins la reunió.

L’últim llarg de 6a, cal sortir molt a la dreta per després passar totalment a esquerra fins a la segona fissura (un clau que no es veu) i amunt fins arribar a l’horitzontal.

En definitiva, una via ràpida, amb poca aproximació, sobre roca boníssima, escalada molt disfrutona i totalment imprescindible.

Dos dies a Montrebei que no defrauda mai. 

Lathin Brothers paret de Catalunya 500 m ED 7a (6a A1)

 

Lathin Brothers a Montrebei, quines ganes que li tenia a la via. El cert es que no he escalat massa a Montrebei, porto 9 vies fetes i em feia respecte. Als que ens agrada l'escalada en via llarga i sobretot clàssiques hem sentit a parlar d'aquesta via.

Finalment ha arribat el dia, acompanyat de l'Adria i el Martí. Com sempre vam anar a dormir amb les furgos al Prat, passant per Ager.  arribem totalment de nit i sense poder veure la paret de Catalunya, no passa res, ja la veurem demà durant unes quantes hores, jajaja.

Per sopar una amanida de pasta i una botifarra que ens va fer el Martí, preparem el material i ens organitzem per l'escalada. El Martí farà els 6 primers llargs, l'Adrià els quatres següents i jo els tres últims. 

Ens llevem a les sis i mitja, un bon esmorzar i a les 7 i escaig anem a buscar el peu de via, que trobem bastant be al cap de 20 minuts. El peu de via esta marcat amb les inicials LB gravats a la roca.

El Martí empalma els dos primers llargs molt ràpid, tot i que no es fàcil el llarg, ja que es perdedor. Tots els seus llargs fins on fem canvi de cordes, el fem en tres horetes. 

Arriba el torn de l'Adrià que intentarà alliberar els dos 7a. Al final se li resisteixen i ha de fer algun repòs, però els ha lluitat com un campió.

Jo faig els tres últims llargs i a les quatre i mitja de la tarda ja estem a dalt de la paret, contentíssims. Ens fem les fotos de rigor, gaudim del paisatge, que per cert es fantàstic, mengem els entrepans i agafem el camí de baixada.

Com no pot ser d'altra manera al gran cusol de pedres que hi ha al camí hi posem cadascun la nostra pedra que segons diuen ens donara sort.

Al Prat, el Martí ha de marxar cap a Andorra i el Adrià i jo ens quedem a fer nit per fer una altra escalada a l'endemà. 

Una via cinc estrelles, que val la pena fer, no te cap llarg que no sigui bo i que es pot assegurar bastant be.

contentissim!!!!!

Petit vídeo