Tempesta nocturna 390 m ED- a la Paret de Catalunya de Montrebei
Feia temps que li tenia ganes a aquesta via emblemàtica de la paret de Catalunya, escalada de 11 llargs, on no perdona ni un sol metre, en roca de molt bona qualitat, llarga i sostinguda i semiequipada (reunions amb parabolts que sempre és d’agrair).
Finalment arriba el dia i decidim fer l’escalada a tres, l’Albert, l’Adrià i jo. El dia anterior sortim d’Andorra i anem a dormir al costat del Pont de Montanyana, fent la tria dels llargs, l’Albert i la seva empenta diu – Jo ja faig el quatre primers llargs – frase que la recordarem durant molt de temps (ja veureu perquè més endavant).
A l’endemà a les 7 del matí esmorzem els tres amb la calma abans de la batalla i a les 8 comencem a fer el camí del congost fins al peu de via que triguem si no recordo malament una hora aproximadament. De fet el peu de via el trobem molt ràpid, ja que surt a l’esquerra del diedre gris i el peu de via està gravat “tempesta nocturna”.
El primer llarg, segons totes els ressenyes que hem llegit és amb diferència el més difícil i obligat de la via, fent de criba. L’Albert es prepara, jo l’asseguro i l’Adrià s’ho mira. Comença a escalar i el primer pas ja cal assegurar-lo amb un alien negre, dur de collons. Continua pujant fins un arbust que li col·loca una baga sabinera, mes amunt ja trobem dos parabolts i a la sortida d’aquests una diagonal a esquerra obligada fins anar a buscar una fissura una mica desplomada. Aquesta diagonal es obligada i difícil, l’Albert ho intenta una i altra vegada, caient diverses vegades i finalment desistir, dient “Manel baixa’m que ho intenti un altre”. Baixo i ja comencem a riure per les seves paraules del dia anterior “jo faig els quatre primers llargs” jajaja! Bon fart de riure.
L’Albert i jo mirem a l’Adrià, que entén de seguida que és ell qui farà els quatre primers llargs, es prepara i amunt. Cullons en un pim pam ja està a la primera reunió. Quin crack el company.
El segon llarg comença per un sostret i acaba per una fissura petita que li donen 6b, però que vam trobar difícil.
El tercer llarg un altre sostret de 6b, que es deixa fer be i després navegar fins a la reunió, ja que es un mica recargolat el llarg.
El quart llarg es curtet de 6a.
El cinquè, 6è, 7è i 8è els faig jo. Per no estendre’m en els llargs us diré que son molt bons, es poden encadenar (jo no ho vaig fer). Fàcilment reforçables amb friends i algun fissurer.
La resta de llargs fins al cim se’ls va currar l’Albert, traient-se una mica l’espineta de no haver pogut fer el primer llarg. Llargs també molt bons, gens fàcils i on destacaria l’ultim llarg que es una ampla xemeneia molt peculiar d’escalar. Bravo per l’albertito.
Una via d’escalada guapíssima, aconsellable i perfectament factible per fer-la en unes 6 horetes sense córrer.
Al cim, fem les fotos de rigor, mengem una mica i baixem pel corriol fins al camí del congost. Ens perdem una mica, havent de fer el jabalí, coses que passen quan fas aventura. A la furgo unes cerveses, riures amb la frase de l’Albert i a planificar la pròxima escalada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada