Perros Callejeros 110m 6c

 

Intent per error de la Tormenta de Verano a l’Agulla Solé i Masip a Montserrat Sur  i fem Perros Callejeros 110 metres d’escalada equipada amb 6c.

Aprofitem un divendres de festa per baixar amb l’Anna a Montserrat a escalar, aprofitant el viatge ja que a la tarda aniríem a Sabadell a veure el nostre fill Roc  que està estudiant allà i pujar amb ell per tal que passi el cap de setmana a Andorra.

No havíem escalat mai a Montserrat Sur i buscant per les xarxes veig que la via Tormenta de Verano surt al llistat de les 100 millors escalades de Catalunya del Soldevila. La via està a l’agulla Solé i Masip. Deixem el cotxe a l’aparcament del restaurant Vinya Nova i d’aquí ja veiem la nostra paret. El camí d’accés és molt còmode per un corriol molt ben indicat i en una mitja hora ja estem a peu de paret.

A partir d’aquí dubtem quina es la Tormenta de Verano i entre dubtes comencem a escalar per una via amb parabolts que surt del centre de la paret.

El primer llarg no és gens fàcil, una placa amb foradets que és difícil i a més sense escalfar, on cal apretar de valent. No encadeno i em penjo d’un plom, fent d’aquí un A0 fins a la següent xapa. A partir d’aquí la el llarg ja és més fàcil fins a la reunió.

El segon llarg tampoc és fàcil però es deixa escalar bé, navegant per la placa i anant a buscar contínuament bones preses de forats.

Els últims dos llargs son els més fàcils en un grau de 6a. Del cim en dos ràpels ja tornem a estar a peu de paret, baixem ràpid al cotxe que el Roc ens espera.

Mirant per internet m’adono que la via que em fet és la “perros callejeros”. Total que ja que l’hem escalat us diré que està ben assegurada amb parabolts, no passes por en cap moment i l’escalada és molt bona de placa de forats típica montserratina.

Haurem de tornar a fer la Tormenta de Verano un altre dia. Ah! Per cert no toca el sol fins a mig matí llarg i els dos primers llargs vam passar bastant de fred. Per tenir-ho en compte.

Tempesta nocturna a Montrebei 390m ED- 6C/A1

 

Tempesta nocturna 390 m ED- a la Paret de Catalunya de Montrebei

Feia temps que li tenia ganes a aquesta via emblemàtica de la paret de Catalunya, escalada de 11 llargs, on no perdona ni un sol metre, en roca de molt bona qualitat, llarga i sostinguda i semiequipada (reunions amb parabolts que sempre és d’agrair).

Finalment arriba el dia i decidim fer l’escalada a tres, l’Albert, l’Adrià i jo. El dia anterior sortim d’Andorra i anem a dormir al costat del Pont de Montanyana, fent la tria dels llargs, l’Albert i la seva empenta diu – Jo ja faig el quatre primers llargs – frase que la recordarem durant molt de temps (ja veureu perquè més endavant).

A l’endemà a les 7 del matí esmorzem els tres amb la calma abans de la batalla i a les 8 comencem a fer el camí del congost  fins al peu de via que triguem si no recordo malament una hora aproximadament. De fet el peu de via el trobem molt ràpid, ja que surt a l’esquerra del diedre gris i el peu de via està gravat “tempesta nocturna”.

El primer llarg, segons totes els ressenyes que hem llegit és amb diferència el més difícil i obligat de la via, fent de criba. L’Albert es prepara, jo l’asseguro i l’Adrià s’ho mira. Comença a escalar i el primer pas ja cal assegurar-lo amb un alien negre, dur de collons. Continua pujant fins un arbust que li col·loca una baga sabinera, mes amunt ja trobem dos parabolts i a la sortida d’aquests una diagonal a esquerra obligada fins anar a buscar una fissura una mica desplomada. Aquesta diagonal es obligada i difícil, l’Albert ho intenta una i altra vegada, caient diverses vegades i finalment desistir, dient “Manel baixa’m que ho intenti un altre”. Baixo i ja comencem a riure per les seves paraules del dia anterior “jo faig els quatre primers llargs” jajaja! Bon fart de riure.

L’Albert i jo mirem a l’Adrià, que entén de seguida que és ell qui farà els quatre primers llargs, es prepara i amunt. Cullons en un pim pam ja està a la primera reunió. Quin crack el company.

El segon llarg comença per un sostret i acaba per una fissura petita que li donen 6b, però que vam trobar difícil.

El tercer llarg un altre sostret de 6b, que es deixa fer be i després navegar fins a la reunió, ja que es un mica recargolat el llarg.

El quart llarg es curtet de 6a.

El cinquè, 6è, 7è i 8è els faig jo. Per no estendre’m en els llargs us diré que son molt bons, es poden encadenar (jo no ho vaig fer). Fàcilment reforçables amb friends i algun fissurer.

La resta de llargs fins al cim se’ls va currar l’Albert, traient-se una mica l’espineta de no haver pogut fer el primer llarg. Llargs també molt bons, gens fàcils i on destacaria l’ultim llarg que es una ampla xemeneia molt peculiar d’escalar. Bravo per l’albertito.

Una via d’escalada guapíssima, aconsellable i perfectament factible per fer-la en unes 6 horetes sense córrer.

Al cim, fem les fotos de rigor, mengem una mica i baixem pel corriol fins al camí del congost. Ens perdem una mica, havent de fer el jabalí, coses que passen quan fas aventura. A la furgo unes cerveses, riures amb la frase de l’Albert i a planificar la pròxima escalada.

Mantecas a Roca Alta 160 m 6b

 

Escalem la “Peque Mantecas” per uns i “Mantecas” per altres, una via de 160 metres amb 6a+ (V+ obligatori) a la Roca Alta de Vilanova de Meià.

La via va ser oberta l’any 1982 i el nom de Peque Mantecas pel que he pogut saber és en memòria de aquestes dues persones que juntament amb una tercera van perdre la vida mentre escalaven la Valentin Casanovas a Montserrat.

Amb l’Anna Frases, vam marxar d’Andorra d’hora al matí i en dues horetes ja estàvem amb el vehicle aparcat a sota de la roca alta. L’últim tram de pista està en mal estat i per això vam anar amb el nostre Fiat Sedici 4x4 que passa per tot arreu.

La via consta de sis llargs, però amb l’Anna l’escalem en quatre llargs, ja que el 2on i el 3er s’empalmen i el 4art i 5è també, tot i que cal vigilar amb el fregament de les cordes que ens poden jugar una mala passada.

El primer llarg, personalment considero el millor de la via sense cap mena de dubte, una fissura estreta i ben equipada, on cal escalar, tècnicament, col·locant-se i aprofitant els descansos, ja que tot i que marca 6a, cal escalar-lo.

El segon i tercer llarg s’empalmen, sortida en desplom amb molt bona presa i després seguir per una fissura molt marcada . El 4art i 5è llarg també s’empalmen, segueixen una placa en tendència a esquerra i a la primera reunió uns metres a dreta i arribem a la 5a reunió (gestionar el fregament de cordes).

L’últim llarg, (4art per nosaltres) és de 6a+, amb un únic pas que cal passar-lo per sota i anar a buscar a sobre un sostret unes preses molt bones.

Arribats el cim, només cal baixar vers l’esquerra per un corriol que en 30’ ens portarà fins al cotxe.

Bon dia d’escalada en bona companyia. A l’Anna li va agradar molt la via.

Atacs Iroquesos a Paret de Rumbau 220m 6b+Se (V+ Ae obligat)

 

Atacs Iroquesos 290 metres 6b-Ae (V+ Ae obligat)

Dissabte fantàstic amb la millor companyia, l’Anna, la meva esposa des de temps immemorials (i memorables). Activitat que ens va encantar als dos, l’escalada de la nova via oberta a la paret de Rumbau, “atacs iroquesos” oberta per Joan Vidal anomenat l’indi.

No conec personalment a en Joan Vidal, però m’he informat i és tota una institució en escalada i segons he pogut esbrinar la major part de les seves vies tenen noms que fan referencia als Indis.

La via consta de 7 llargs d’escalada en 290 metres. Nosaltres vam fer el primer i la resta vam fer empalmant 2+3, 4+5 i 6+7. Es poden empalmar perfectament i duem un bon grapat de cintes o ens anem saltant assegurances, ja que hi ha molts parabolts.

A nivell dels graus, la vam fer tota amb lliure i el grau màxim creiem que deu anar a l’entorn de 6b+. Es pot apurar en lliure, ja que és una via, com diuen els francesos  “escalade plaisir”.

La roca vam trobar que està prou sanejada, havent-se fet una gran feina per part de l’obridor i per les cordades que ja han passat.

Arribats al cim, només cal seguir un corriol que ens deixa a la pista i retorn tranquils fins al cotxe, no sense abans haver parat a visitar l’ermita de Castellllebre.

Escalada recomanable 100%, que de ben segur esdevindrà la gran clàssica de la zona. Molt bona feina, bravo.