Verticalejant és un blog dedicat a l’escalada, l’alpinisme i els viatges de muntanya. Relats, ressenyes de vies, crestes i aventures amb furgoneta pels Pirineus, Catalunya i altres racons d’Europa
Aprofitant que estem passant uns dies a l’Ampolla,
aprofitem les tardes d’estiu per anar a escalar als estrets dels Ports de
Beseit. Ahir vam escalar la famosa via KRT i avui canviem una mica de zona
i anem a les Moles del Don a escalar dues vies, “obsessió contínua 120m 6b” i “Sols
per la Maria 120 m 6a+”.
El viatge de l’Ampolla a Arnes dura uns 45 minuts
aproximadament. Vam arribar cap a les 17 hores, amb bona ombra i airet, cosa
que va fer que estiguéssim genials.
La primera via que vam escalar, Sols per la Maria de 120 metres 5 llargs.
Rapelem la paret en acabar i només tocar el terra, ja ens preparem per fer
Obsessió contínua que està uns 50 metres a l’esquerra.
Les dues vies son molt bones, amb un equipament a base de
parabolts que permet apretar al gust sense patir i apurar la via amb lliure. El
grau es correcte en un grau mitja, ideal per gaudir durant les tardes d’estiu.
Lloc amb un encant especial on el paisatge és curiós i no
cal anar a escalar ja que si aneu a fer passejades us quedareu sorpresos i quan
tingueu caloreta, un banyet en aigua transparent.
Tal i com diuen els de la zona, si només teniu una
oportunitat d’anar a escalar als estrets dels Ports de Beseit la via que s’ha
de fer es KRT. Amb l’Anna Frases, fent cas de les recomanacions anem a
escalar-la a l’estiu, però quan toqui l’ombra, es a dir a la tarda després de
passar el matí a la platja de l’Ampolla.
La via KRT també surt a la llista de les 100 millors
escalades de Catalunya d’en Pep Soldevila.
No havíem estat mai als estrets de Beseit i ens va agradar
moltíssim el congost amb parets a cada costat i amb el riu amb unes basses
maquíssimes per donar-te un bon bany després de l’escalada (nosaltres ho vam
fer).
Al matí a l’Ampolla després d’esmorzar a casa dels
sogres, vam anar a la platja fins a l’hora de dinar. A casa vam dinar,
cafetonet i marxem direcció al poble d’Arnes. Des del poble agafem una
carretera estreta però en bon estat, durant uns 5 kms fins arribar a un
aparcament seguint sempre indicacions de “toll de vidre”. D’aquí ja marxem a
peu per un corriol a esquerra es va fent estret fins a peu de la paret on està
la nostra via. D’aquí grimpadeta fàcil fins al peu de via, fàcilment identificable
ja que hi ha una placa amb el nom de la via.
La via consta de 6 llargs amb dificultat màxima de 6b+ i
de 225 metres. La línia va a buscar l’esperó de la paret, en roca de molt bona
qualitat, conglomerat, ben assegurada amb parabolts.
El llarg més difícil de la via es el primer, un 6b+ que
es pot fer en A0 i que sense escalfar, el sens a passar. La resta de la via el
grau màxim que trobarem es el 6a+ del segon llarg i la resta fins al final
homogeni en el 5è grau.
Escalada que a mi personalment he trobat molt xula, però
a l’Anna el primer llarg li ha costat una mica. Hem escalat tota l’estona a l’ombra
i amb bona temperatura, tot i que feia molt ben, que era emprenyador.
Al cim com sempre les fotografies de rigor i amb la
calma, baixem seguin un camí i una canal ben marcats fins al peu de paret. D’aquí
al riu, treure’ns la roba i banyar-nos. Menjar, beure una mica, bons riure i
retorn al cotxe.
Mentre tornàvem en cotxe, truquem a la nostra filla marta
que està a l’Ampolla amb dues amigues i quedem per dinar a Casa Teresa una bona
hamburguesa.
Escalada a l’ombra, ideal pels dies calorosos de l’estiu
a la cara oest de Roca Narieda.
Roca Narieda és la paret que quan passem el poble d’Organya per la
carretera nacional direcció Oliana la trobem a la nostra esquerra, impressionant,
ombrívola i amb dos coves molt característiques, la del Pep i la de les
Gralles.
Ja hi tornem a ser amb la meva companya inseparable, Anna
Frases, a les 09 del matí estem aparcats a la carretera de Figols, just a
sota la via. L’Anna com sempre està una mica nerviosa, ja que ha vist la
ressenya i les cotacions li sobrepassen una mica. Jo la tranquil·litzo, ja que
sé que en quan comencem a escalar desfrutarà tal i com ho fa sempre (així va
ser).
L’aproximació curta, però dreta i en 20’ ja estem
desplegant les cordes a peu de via. L’identifiquem de seguida, ja que el nom de
la via està marcat a la base de la paret.
Via d'escalada que tenim a la llista de les 100 millors escalades de Catalunya del Pep Soldevila, un dels motius pels quals tenia ganes de fer-la.
1er llarg: 30 metres 5è: Únicament trobarem un parabolt i
un clau. Comença per una placa fineta, fent una travessia a esquerra fins una
fissura amb el clau i d’aquí recte amunt fins la reunió.
2on llarg: 20 metres 5è: una fissura en diedre molt xulo
amb bona presa i on podem posar friends al gust.
3er llarg: 30 metres 6a+: fissura boníssima on trobem
alguns claus i un parell de parabolts:
4art llarg: 20 metres 5è: unes repisetes a esquerra i fissura
fins a la reunió.
5è llarg: 20 metres 6a+: llarg en fissura una mica a
dretes amb claus i dos parabolts, on cal aplicar-se de valent.
6è llarg: 35 metres 6c: llarg molt bo, bastant assegurat
amb claus i el pas clau sota un sostre en travessia a esquerra on no vaig poder
encadenar i vaig fer un A0 com un campió.
7è llarg: 30 metres 6a+: llarg peculiar d’escalar, però
que surt bé, amb parabolts i que hem de reforçar amb friends.
Descens: Vam
rapelar per la via del Nifo en tres ràpels.
Observacions: 3
hores d’escalada i que ens permeten estar sempre a l’ombra (toca el sol a
partir de els 13 hores). Via molt recomanable en un calcari sublim on podem
reforçar les assegurances existents amb friends i on la cotació una mica
ajustada. Vaig poder encadenar tota la via, menys un pas del 6c del penúltim
llarg.
A l’endemà de fer la “Pistacho Asesino” a Cavallers,
marxem cap a la Vallfosca, una vall que guardo molts bons records per les
vegades que he participat a la famosa cursa d’esquí de muntanya que es fa cada
dos anys. Passem la nit a Casa Parranxo de Senterada, un establiment fantàstic
i amb un servei sublim.
A les 8 del matí després d’esmorzar com deu mana a Casa
Parranxo, marxem a la Vallfosca fins a la sortida del telefèric de l’estany
Gento. L’Anna puja amb el telefèric i tot el material d’escalada i jo pujo a
peu, trobant-nos a l’estany Gento. La pujada fins al refugi de la Colomina es d’uns
45’ aproximadament.
Al refugi trobem el Miguel, un company d’Andorra que està
fent Carros de foc, i ens rep la Marta del refugi amb el seu somriure etern i
explicant-nos l’aproximació de les vies que volem escalar.
Del refugi fins a peu de via triguem uns 45’ pujant tranquil·lament.
La primera via que fem es la “cigrons amb xampinyons”, escalada de 4 llargs
equipats de 140 metres i d’una dificultat màxima de 6a. Tal i com diu el seu
nom la via transcorre bàsicament per una placa perfecta amb preses igualetes a
cigrons i xampinyons, tècnica i assequible, equipada de nou amb parabolts
lluents.
La baixada es en ràpel per la mateixa via. Acabats li
pregunto a l’Anna si vol fer la via del costat “Picos Pardos”, de 130 metres i
d’una dificultat de 5è i sense donar-li massa temps a rumiar-ho ja torno a
estar encordat i demanat a l’Anna que m’asseguri. Aquesta via acaba al mateix
punt que l’anterior, l’escalada es sobre placa i alguna fissura, similar en
dificultat, però també molt bona i disfrutona. Dos horetes més i ja tornem a
està plegant les cordes i tornant cap al refugi.
Al refugi fem la xerrada amb la marta i la julià, però
sense encantar-nos massa ja que em de baixar i ja es tard, cec recordar que les
6 de la tarda passades. La baixada a peu fins al cotxe se’m fa feixuga i
arribem al cotxe dues hores més tard, cansats però satisfets de l’activitat
feta.
Cansats com estem, sopem a la fresca de la Vallfosca i
dormim en bivac sota els estels amb la millor companyia.
Continuant amb la nostra setmana de vacances i després d'haver escalat a les Agulles de Dellui, anem a dormir a Boí en un hotelet i durant la tarda discutim de quina via farem demà. Mirant i remirant li proposso anar a Cavallers a Comalestorres a escalar una de les vies mes famoses i concorregudes de la zona: "pistacho asesino".
Nosaltres sempre que podem agafem la ressenya del Luichy, com sempre perfecta i amb tots els detalls necesaris per no dubtar en cap moment.
La via està semiequipada per un granit de molt bona qualitat amb unes fissures de somni i que es poden col.locar els friends al gust, de totes les mides i colors.
A les 8 i mitja esmorzem a l'hotel i a les 09:30 ja estem estacionats a l'aparcament de sota de la presa de Cavallers. Preparem el material en dues motxilles i iniciem la marxa a poc a poc que cal pujar un bon desnivell per un camí ben dret fins arribar al peu de via.
Gripau que vam trobar pujant
El pas de l'ossa
Arribant finalment.
Una horeta i escaig i ja hem arribat. La paret és molt espectacular, ja que fa una forma piramidal molt característica i la paret es molt blanca. Uff quines ganes de foter-li. Deixem una motxilla a peu de via, l'altra amb aigua i alguna cosa de menjar i apa a començar el primer llarg.
El primer llarg té la seva miga, ja que é tracta d'una placa finíssima de 6a on les assegfurances no estan a prop i cal possar els cinc sentits. Aquest llarg hi ha gent que no el fa i trampegen per la "blues" que està just a la dreta i es més fàcil. Nosaltres si que decidim fer el llarg, ja que una via és amb tots els seus llargs.
Després del primer llarg, la resta de la via transcorre sobre fisures on trobarem algun parabolt però que caldrà portar un bon sortit de friends de totes mides i colors, que podrem col.locar al gust del consumidor. En definitiva una via cinc estrelles, en un grau assequible, tot i que no us confieu sobretot en el seu primer llarg.
Amb l'Anna Frases al cap de tres hores ja hi som a dalt, satisfets i contents. Xoquem les mans, bebem una mica i en un plis plas ja tenim montat el ràpel que fem per la part oposada fins a unes vires, que baixem amb atenció de no caure fins la tartera que seguim fins al peu de via.
Recollim el material, mengem i bebem i amb la calma i contents per l'escalada baixem fins al cotxe. A Barruera ens fem un bon plat de pasta a l'àrea d'autocaravanes, miro el booking una caseta rural a Senterada, reservo i cap allà que hi anem, ja que parlant, parlant li he propossat d'anar a escalar al Pic de la Colomina a la Vallfosca.
La casa rural que hem triat està al centre de Senterada, Casa Parrantxo, un lloc molt xulo i amb un tracte espectacular.
